La regla de Sant Benet
Sant Benet parla de forma directa als lectors, a aquells que ja són monjos o a aquells que se’n volen fer, i els hi remarca que per seguir el camí de Déu s’ha de ser fonamentalment obedient.
“A tu, doncs, s'adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l'obediència”.
També dóna una importància rellevant a les bones obres, a fer el bé i actuar amb bondat, doncs considera que són els elements clau per a poder habitar el temple de Déu, és a dir, els monestirs. Però Sant Benet sap que seguir les directrius que proposa no serà sempre fàcil, per això dóna suport a aquells que llegeixin la Regla recordant que al final del camí trobaran el regne i l’amor de Déu.
“Però si mai, seguint el dictat d'una justa raó, calia quelcom una mica més rigorós, per a esmena dels vicis o per a conservació de la caritat, no abandonis de seguida, esfereït de terror, el camí de salvació, que al començament ha de ser forçosament estret. Tanmateix, amb el progrés en la vida monàstica i en la fe s'eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor. Així, no decantant-nos mai del seu mestratge i perseverant en la seva doctrina dins el monestir fins a la mort, participarem dels sofriments del Crist amb la paciència, a fi que meresquem de compartir també el seu regne. Amén”.
Els càrrecs superiors del monestir
Admetre nous monjos
Sant Benet és estricte a l’hora d’admetre nous monjos a la comunitat, ja que sap que la vida monàstica pot arribar a ser dura en alguns moments i només aquells que realment tenen vocació sóncapaços de seguir endavant.
“Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l'admetin fàcilment; ans, com diu l'Apòstol, "proveu els esperits per si són de Déu" ”.
El capítol LVIII explica tot el procediment que s’ha de dur a terme per acceptar un nou integrant al monestir:
Primerament l’aspirant ha de passar uns quants dies a l’hostatgeria i posteriorment serà traslladat al noviciat. Un cop allà “se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu” i si tot i així segueix volent entrar al monestir, al cap de dos mesos se li ha de llegir la Regla de Sant Benet sencera. Si encara persisteix, al cap de 6 mesos al noviciat se li rellegirà la Regla, s’esperarà 4 mesos més i se li tornarà a llegir. Si després d’aquest llarg període segueix amb la voluntat d’entrar a la comunitat, llavors se l’acceptarà, però prèviament se l’advertirà que “la Regla estableix que a partir d'aquell dia no li serà lícit d'anar-se'n del monestir”.
En el moment que el nou integrant entri al monestir haurà de donar als pobres o cedir al monestir tots els béns que posseeixi.
El monestir de Montserrat és un monestir benedictí i per tant, com tots els altres monestirs benedictins del món, es regeix per la Regla de Sant Benet.
La Regla de San Benet és una regla monàstica formulada per Benet de Núrsia a principis del segle VI. Amb el temps va anar adquirint una importància considerable fins arribar a convertir-se en la base del monaquisme a Occident i en la guia espiritual de diferents comunitats monàstiques durant més de 1.500 anys.
El manuscrit, originalment escrit en llatí però posteriorment traduït en tots els idiomes, consta d’un pròleg i 76 capítols en els quals s’explica com els monjos i monges han d’enfocar els diferents aspectes de la seva vida.
El mandat principal, que resumeix en una sola frase l’essència de la Regla, és ora et labora, és a dir, resa i treballa. Tot i així, la Regla no només contempla l’oració i el treball sinó també com han de ser els alts càrrecs del monestir, el tracte entre els diferents integrants de la comunitat, la vestimenta que han de dur, el comportament a les hores de menjar, etc.
Pròleg
El comportament dins la comunitat
Tal com s’explica al pròleg i al llarg de tota la Regla, l’obediència és primordial per a la convivència dins el monestir. Al capítol LXXI, Sant Benet torna a insistir en la importància d’aquesta qualitat, remarcant que “el bé de l'obediència no sols l'han de prestar tots a l'abat, sinó que també els germans s'han d'obeir els uns als altres, sabent que per aquest camí de l'obediència aniran cap a Déu”.
Entre els monjos el tracte ha de ser amable i cordial, tal com s’explica al capítol LXIII. Els monjos més joves han d’honorar als més antics, tractant-los de “nonnus” per indicar reverència, i els monjos més grans han d’estimar als més joves i s’han d’adreçar a ells amb el nom de “germans”. A l’abat se li han d’adreçar tots anomentant-lo “senyor” o “abat”.
Cada monjo ocupa un lloc “segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l'abat”. Amb aquest ordre és amb el que es col·loquen al cor de l’església, el que seguiran per acostar-se a rebre la pau i la comunió, i per entonar els salms.
A l’hora de prendre decisions importants que afectin a la globalitat de la comunitat, l’abat no pren sol les decisions. Al capítol III de la Regla explica que “sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l'abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. I, després d'escoltar el consell dels germans, que s'ho pensi i faci el que cregui més convenient. Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor.”
Les bones obres
Al capítol IV s’especifiquen quins són els 78 instruments de les bones obres. Entre ells hi ha, en primer lloc, l’instrument més important, que és “estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces”. Segueixen altres com: no matar, no robar, no cometre adulteri, no lliurar-se als plaers, reconfortar els pobres, visitar els malalts, enterrar els morts, no satisfer la ira, no guardar ressentiment, no ser peresós, no ser criticaire, no obrar per enveja, no satisfer els desigs de la carn, no abandonar la caritat, no tornar mal per mal o “allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre”.
A més de fer bones obres, és molt important l’obediència, com s’explica al pròleg i al llarg de la Regla, però també amb més detall al capítol V. L’obediència és de vital importància, ja que l’obediència sense espera és “el primer grau d’humilitat” i pels monjos de Sant Benet és pròpia de qui s’estima Déu per sobre de totes les coses. Per aquesta raó, prenen les paraules dels superiors com si les manés Déu, i han de complir-les sense cap tipus de retard ni objecció, “sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant”. Aquesta obediència consisteix en abandonar a l’instant les seves coses i renunciar a la voluntat pròpia, deixant tot el que el monjo té entre mans sense acabar, per obeir a qui mana; consisteix a seguir allò que anomenen “camí estret”: “no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d'un altre, vivint en comunitat”.
L'oració i el treball
També és molt important la humilitat, que es troba explicada al capítol VII. Els monjos de Sant Benet es regeixen per aquest principi: “germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels”. Aquest baixar i pujar significa que “per exaltació es baixa i per la humilitat es puja”. En aquesta metàfora de l’escala, s’utilitzen graons per anar ascendint, i en cada un hi ha una acció concreta que s’ha de complir i que apropa els monjos al Cel.
Per a Sant Benet l’oració i el treball són fonamentals i complementaris entre si, d’aquí prové el mandat principal “ora et labora”. Al capítol XLVIII s’explica que els monjos s’han d’ocupar del treball manual i de la lectura divina, i segons l’època de l’any la distribució d’aquestes dues tasques durant el dia canviarà:
-
De Pasqua fins al primer d’octubre: han de treballar en allò que calgui fins l’hora de la lectura. Després de dinar, han de reposar al llit en silenci absolut; si volen, poden llegir però sense molestar a ningú. Després han de tornar a treballar en el que calgui fins al vespre. En el cas que la pobresa els exigeixi que ells mateixos es fessin les collites, hi han de dedicar temps però amb moderació, sobretot pensant en els més febles.
-
Des del primer d'octubre fins al començament de la quaresma: Han d’iniciar el dia dedicant-se a la lectura i després treballar en la feina que se’ls encomani. Després de l'àpat es dediquen a les seves lectures o als salms.
-
Durant la quaresma: Inicien el dia dedicant-se a les seves lectures i després han de treballar en allò que se’ls encomana. En aquests dies tots han de rebre un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer. Durant tot el diumenge s’han de dedicar a la lectura, llevat d'aquells que estan posats en els diversos serveis. Als monjos malalts o de salut delicada se'ls ha d'encomanar una feina o una ocupació “que ni estiguin ociosos, ni el treball els sembli feixuc”.
Els objectes del monestir i dels monjos
Les eines i vestits, així com els objectes que posseeix el monestir, els dóna l’abat als monjos dels quals es pugui refiar, i assigna cada cosa segons li sembli convenient, tal com diu el capítol XXXII. L’abat tindrà un inventari per tal que quan els monjos es succeeixin, es pugui saber què es dóna i què es rep.
Segons el capítol XXXIII, cap monjo pot donar ni rebre res sense el permís de l’abat, ni pot disposar de cap cosa com a pròpia. “Totes les coses necessàries, les ha d’esperar del pare del monestir, i no és lícit de tenir res que l’abat no els hagi donat o permès”. Tot és per a tothom.
El capítol XXXIV especifica que les eines, els vestits i la resta d’objectes són distribuïts segons el que cadascú necessita. “El qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau”.
La vestimenta dels monjos
Tal com Sant Benet explica al capítol LV, depenent de les condicions climàtiques i del lloc on els monjos viuen se’ls proporciona una vestimenta d’un tipus o d’un altre. Als llocs temperats és suficient portar una cogulla (hàbit amb caputxa) i una túnica. A l’estiu aquesta cogulla és fina, en canvi, a l’hivern acostuma a ser pelfada. A més, també se’ls proporciona un escapulari pel treball i de calçat porten peücs i sandàlies.
El seu fons d’armari consta només de dues túniques i dues cogulles.
Quan els monjos reben els vestits i els peücs nous han de retornar els vells per tal de guardar-ho pels pobres.
 |  |  |
|---|
A l'hora de menjar
La vida en comunitat consisteix en servir-se i ajudar-se els uns als altres. Això es veu clarament a l’hora de menjar que, tal com s’explica al capítol XXXV, els monjos s’han de servir el menjar entre ells i ningú pot abstenir-se de fer aquest servei, si no és per malaltia o perquè està ocupat en alguna feina molt important.
Cada setmana s’escullen els monjos setmaners, que seran els que durant 7 dies serviran a la resta. Aquests monjos, “abans de l’àpat, han de prendre un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, perquè a l'hora de menjar serveixin els altres monjos sense murmuració ni massa fatiga”.
Durant els àpats, un dels setmaners, en lloc de servir el menjar, es dedica a llegir la lectura del dia. La resta de monjos l’escolten amb atenció, sense parlar entre ells i només fent algun so o senyal quan necessitin alguna cosa.
Pel que fa a la mesura del menjar, explicada al capítol XXXIX, a l’hora de dinar “són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent les necessitats de cadascú perquè si algú no pot prendre d’un, mengi de l'altre. A més, si és possible tenir fruita o hortalisses tendres, poden afegir-hi un tercer”. Tot i així, si algun dia excepcional el treball ha estat molt feixuc i l’Abat considera que es poden afegir més plats a taula, s’ha d’assegurar que cada monjo “no agafi mai un enfit, ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa”.
El tracte als monjos malalts
“Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist”
Així ho diu el capítol XXXVI. Per altra banda, els germans malalts, que estaran situats en uns habitació a part, han de ser conscients i valorar que són servits per l’honor de Déu i, per tant, no han de ser exigents amb els monjos que els serveixin.
L’abat té la responsabilitat de posar la màxima cura perquè tots els malalts estiguin ben cuidats i no sofreixin cap negligència.
El tracte als forasters
Finalment, tot i que el tracte entre els integrants de la comunitat és el més important, els monjos que segueixen la Regla de Sant Benet han de tenir una cura especial cap als forasters, tal com reflecteix el capítol LIII.
“Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: "Era foraster i em vau acollir" ”. Els monjos han d’acollir als forasters a l’hostatgeria tractant-los amb la màxima humilitat i devoció. Un cop rebuts, el primer que han de fer és pregar tots junts i, un cop acabada l’oració, el monjo encarregat del tracte amb els hostes s’ha d’asseure amb ells i els hi ha de llegir la llei divina.
L’encarregat de l’hostatgeria ha de ser un monjo “que tingui l'ànima plena del temor de Déu” i suficientment assenyat com per què l’hostatgeria estigui sempre a punt, amb “llits parats en nombre suficient”.